Concurs literari de Sant Jordi 2012 de l'Institut Montgrí

Recull d'algunes obres presentades i premiades en el concurs literari de Sant Jordi 2012 de l'Institut Montgrí.

Clic

Caminava descalça, amb les sandàlies a la mà. Era fosc i les paradetes del passeig tenien els llums encesos. Si mirava cap a l'aigua, els hi veia reflectits, barrejant-se amb la lluna, movent-se al ritme de la música del bar de la platja. Se sentia olor d'estiu, de sal, de tranquil·litat.

Anava mirant les paradetes, m'hi aturava a emprovar-me anells que tornaria a deixar al seu lloc. Collarets, bosses, lamparetes. Més endavant, la parada nova. Cada estiu n'era una de diferent, anava canviant i t'anava sorprenent. M'hi vaig acostar: dos pals de fusta drets, separats, aguantant un cordill que els unia. Penjades al cordill, amb agulles d'estendre roba, fotografies. L'amo, un noi de pell torrada, parlava amb l'home d'una altra parada. Em vaig acostar a les fotografies. Els colors captivaven. S'hi veia gent desconeguda, en llocs també desconeguts. Em fixava en cada detall, eren realment precioses. Llavors la vaig veure. Em van caure les sandàlies de la mà. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos. A la imatge, jo menjava un tall de mango asseguda a les escales d'un carrer de Delhi, l'hivern passat. El noi em va mirar, va mirar la fotografia, em va tornar a mirar. Jo vaig mirar el noi. Se'm va acostar, em va agafar la mà. Alguna cosa volava entre els seus ulls verds i els meus. Ens vam quedar així, mirant-nos, qui sap quanta estona. Després, sense ni una paraula, tots dos vam córrer cap a la platja fins a trobar la lluna, l'única que entenia què passava.

Martina Roura Font

2n premi de 2n de Batxillerat

A LA DAMA

Esvelta, de rostre envellit, però amb una vivacitat que la rejoveneix. Forta, amb empenta, no ha deixat mai de lluitar, i encara que alguns vegin propera la seva mort, jo no vull deixar-me convèncer per aquells que no se l'estimen prou.

• No sents, cor meu, que la pena se'n va, si et parlo d'ella, la meva heroïna?

El meu és un cas de passió per una dama digna de ser venerada, el seu esperit m'ha impregnat de valors. Ha estat sempre petita i el món se li ha fet un espai grandiós on ésser reconeguda, però no per això les seves gestes han estat menys importants. L'enveja de molts l'han sotmès a un camí d'obstacles, l'han reprimit, l'han infravalorat, l'han volgut excloure, l'han ignorat, l'han deixat sola. Ha resistit guerres, ha viscut pobresa i abandó, ha remuntat i l'han tornat a vèncer, encara avui es troba en una lluita constant per defensar la causa que la fa íntegra. Molts s'haurien rendit, però ella és valenta, i deixant enrere la covardia, ha sobreviscut. El triomf d'aquella que avui rep els meus elogis, és el poder d'unificació d'una gent que estava confosa, que no es sentia còmode. Els seus deixebles la continuen estimant, la segueixen valorant, i la defensen fins al punt d'arriscar les seves vides perquè ella no ens deixi, perquè no mori.

Els ignorants es pregunten quina és la seva gràcia, quin do la fa diferent dels seus veïns, jo els deixo per ineptes i incompetents, em nego a comparar la seva bellesa, el seu tarannà, em nego a fer símil de la seva ardidesa, no permeto que es dubti del seu atractiu.

Tothom defensa allò que és seu, és cert, i jo que l'aprecio em deixo portar per la subjectivitat dels sentiments. Defenso la llibertat d'opinió i respecto la dels altres, però permeteu-me que m'emocioni si li pregunto al meu cor per què batega cada cop més fort, encara que jo ja sé que és per tu, reina de totes les combatents, heroïna invencible, la meva, Llengua Catalana.

 Berta Llos

2n de Batxillerat

1r premi

LLUNA GELOSA

NARRACIÓ A PARTIR DEL POEMA NÚM 7 DE CANÇONS DE REM I VELA , DE J.M. DE SAGARRA.

Paula Espada.  3C.

Sempre ens hem fixat amb el que tenim al voltant, però ningú no es para a pensar en quina preciositat de lluna que tenim, que ens enlluerna a les nits. Lluna gelosa, avui és tot per tu...Per totes les nits que hem viscut amb tu, junts. Els secrets que tu i jo hem guardat i seguim guardant. Aquella frescor que va escampant la teva galta freda. La teva tranquil·litat a tothom agrada. La vinya, l’olivera i el canyar s’estan quiets, sospiren de peresa i amb el vent les seves fulles ballen i brillen sota una claror especial.  Ni surten a la pesca els mariners, ni el rem de la barca mouen, contemplant amb els ulls ben oberts la teva bellesa. Si és tan suau sentir-se el moll de l’ós, una sensació em fas passar, no puc dir-te quina, deu ser una barreja de cristalls. Els colors van prenent un to més just amb aquest vel de plata. M’agradaria caçar aquella pell mig amagada del teu rostre, pàl·lid i lluent al mateix temps. El mar és fi com una seda, des que surts del seu fons, fins que t’amagues darrere del Sol. Aquests ulls meus que han vist i que han volgut veure’t, els has mort de desig, reina nocturna meva!

A l’instant obro els ulls, miro al meu voltant i em veig perdut en un camp, mirant a la lluna que en el camí em va guiant.

2n PREMI. 3R ESO:   UN SOMNI, UN DESIG...

 Ànnia Valero. 3rB

Encara puc recordar quan jo era un infant, amb tots els meus somnis, desitjos i records. Era una època preciosa tot era de color d’or.

Però el records que em sobten més són els de l’hort del meu avi. Jo sempre era allà. Hi tenia la meva casa, el meu lloc, la meva vida.

Recordo passant per aquells camps verds, que a la matinada estaven banyats per petites gotes de la rosada. Els cargols ben contents començaven a pujar per aquelles tiges verdes que per ells semblaven muntanyes impossibles de pujar.

Tot era ben bonic, quan feia sol, tots els ocells venien a jugar amb mi, i la meva nina, la Rita, es gronxava amb mi, amb el desig de tocar el sol amb els peus.

Les nits fredes de lluna plena, estirada al hort amb les meves amigues cantant cançons per als llops. Ens llevàvem a la matinada plenes d’insectes que ens donaven el bon dia.

A l’hivern queien boles de neu, així que sempre cobríem amb llençols blancs les verdures i les fruites perquè no passessin gens de fred. I quan passava la gran tempesta i trèiem els llençols, animals es veien amagant del fred.

Jo tenia una petita cabanya allà enmig de l’hort, el meu avi com que era molt manetes m’havia ajudat a construir-la. Era una gran casassa, on hi vivia tothom qui volgués, a  vegades animals i plantes es guardaven del sol, la pluja o el fred.

La Rita la meva estimada nina sempre m’explicava les històries de les verdures i les fruites quan sortien a cada estació. Jo sempre era la primera de recollir les maduixes per després fer grans muntanyes de pastissos. Sé que a l’avi no li agradava que ho fes, deia que ell les necessitava, però ell bé que sempre acabava menjant-se-les fins a l’últim bocí.

Allà és on em vaig criar, on vaig viure, on vaig aprendre i créixer. Ara ja sóc gran, de d’anar a l’escola, allà segueixo creixent i aprenent, però com aquell hort, res. Per això crec en el meu somni que és tornar allà. Sé que si segueixo lluitant,  ho aconseguiré.

 

Ànnia Valero. 3rB

Finalista Càlam

El blau d’Aigua-Marina

Text a partir del poema Aigua Marina  de J.M. De Sagarra.

Elisabet Pareta. 3r A.

No has tingut mai la sensació que ets feliç, molt feliç, i et vols quedar en aquell moment molt de temps? És una llàstima que els instants tan màgics i bonics durin tan poc. El temps passa, se’n va sense avisar-te. Quan te n’adones, t’has deixat pel camí els molts somriures que podies compartir amb una persona. Però no pots tornar enrere, has d’aprendre a conformar-te recordant els que vas viure.

Capturar els moments del present és molt difícil, per això avui he decidit posar paraules a aquells  sentiments que vull que perdurin més enllà del que el meu cos recordi. Necessito escriure allò que voldria que quedés de tu, en mi.

Vull sentir-me sempre lliure, amb ales, en aquella cala platejada. Amb tu, i només amb tu. Quin sentit tindria si no? Tornar a encendre el foc que vibra, llegir el mateix llibre antic, saber que no tenim enemics. Et recordes com miràvem les estrelles? Un vent fresc ens feia estimar aquell moment. Que no s’acabi, que no s’acabi mai, em continuo repetint dins meu.

El color del mar tenyeix el record d’aquells instants, i el record, és l’únic de tu que guardo en mi. Però jo sé que el mar té milions de blaus diferents, un blau per cada vivència, un blau per cada  benvinguda, un blau per cada pèrdua.

Encara que ja hagis marxat per sempre, el teu blau quedarà enmig de tots els altres, el teu blau transparent, com un amor d’aigua-marina.

Ell

 Seiem davant la llar de foc, els dos a les nostres respectives cadires. Els peus descalços recolzats damunt del pedrís. Sempre he pensat que la part física que menys m’agrada de les persones són els peus, amb aquells dits petits, curts, i les ungles gruixudes. Un altre cop el foc em tornava a raptar, em tornava a fer entrar en aquella atmosfera de llum i calor suaus, del soroll fi de fons, de pau i tranquil•litat. Sento la teva respiració al meu costat, em giro per mirar-te, es comença a fer fosc i la llum rogenca del foc t’il•lumina la cara. Em giro i torno a endinsar-me en aquell indret, fruit de la meva imaginació. Em sento tan tranquil•la, tan bé..., és una sensació de benestar, com si una veu amiga et digués que no et preocupis, que tot sortirà bé. De cop, em torna a venir a la memòria aquell assumpte, aquell fet que no em puc treure del cap. La mort inesperada d’ell , aquell avi estrany, aquell avi amb el qual passava part de les meves tardes. Aquell avi, que em deia que no havia aprofitat el temps, que li agradaria anar de viatge i veure totes les coses que s’està perdent quedant-se en aquest poblet. Aquell avi que deia que li agradaria tornar marxa enrere per poder dir adéu a la seva difunta esposa. L’home que cuidava més el seu jardinet que no pas a ell, l’home que es negava a comprar unes sabatilles noves perquè deia que les seves ronyoses i velles eren millors. L’home que seia al porxo a observar la posta de sol. L’home que em parlava del temps, la rapidesa amb la qual transcorren els dies, aquesta roda que gira cada vegada més ràpid , aquesta inèrcia que porta que ni ell, ni jo, ni ningú la pot parar, aquest despertar-se cada matí i veure que ja és un dia més. Aquest mareig que li agafava només de pensar que la seva vida se li acabava, que la vida li havia passat sense tenir-ne consciència.. Aquell avi que em va marcar, que em va canviar, que em va fer el que sóc ara...-Què penses?- Aquelles paraules simples em fan tornar al món que es considera real. La seva mirada segueix fixa al foc, la meva, també. –Res-. Contesto.


 Judit Gruas, 2n D d’ESO

 Primer premi de 2n d'ESO