Un dia, en
Pau, en Pol i la Mariona s'avorrien molt a casa i no sabien què fer. Van
decidir anar al bosc del costat a fer de petits exploradors. Van quedar que el
dissabte al matí la Mariona aniria a buscar en Pau i després en Pol. Quan van ser
al bosc, van anar al seu antic refugi aquell que havien fet quan eren molt petits
amb els seus pares. El refugi estava una mica brut perquè feia temps que no hi
anaven, per això, el van netejar una miqueta i també hi van portar
algunes coses
per jugar. En aquell refugi, encara hi havia el bagul de les disfresses i van
decidir que per ser uns petits exploradors, calia anar vestits com si ho fossin
de debò. Així que es van posar un barret d'exploradors i uns prismàtics penjats
al coll. Bé doncs, com que ja estaven preparats per anar a explorar, van
començar a caminar i caminar i no trobaven res, però, quan ja volien tornar al
refugi, de sobte, van trobar una cosa penjada a un arbre. Era un mapa del
tresor i es van emocionar. Es van posar a buscar, van trobar la primera pista
on hi deia que si volien trobar la següent, s'havien de mullar. Ells ho van
fer, van travessar el riu i van trobar una altra pista. Aquesta els deia que només
els en faltava una i que per trobar-la havien de passar pel bosc i anar a parar
a l'arbre més gros, així ho van fer. Quan estaven molt cansats i afamats, van
trobar l'última pista, que els deia que anessin cap a la part més plana del
bosc, ells hi van anar. Pel camí anaven rumiant qui els hi havia preparat això
i què es trobarien quan arribessin. En arribar, van veure les taules parades i
com que tenien tanta gana, van començar a menjar, sense adonar-se'n
que al darrere hi havia els seus pares, que ho havien reparat tot.
S'ho van
passar d'allò més bé!
Fi
Berta Vilà de
1r C d’ESO
El vuit d’ Abril, al pare, li ofereixen una molt bona oferta de feina,
ser el director de tres bancs molt importants de Bèlgica. Tota la família està
molt contenta per la notícia i decideixen marxar en tres dies, per adaptar-se
ràpid a la ciutat.La
Júlia ,
gràcies a explicar la seva historia a diferents medis de comunicació es fa molt
famosa, i es gràcies a això que es compra una gran casa a Bèlgica.
No has tingut mai la sensació que
ets feliç, molt feliç, i et vols quedar en aquell moment molt de temps? És una
llàstima que els instants tan màgics i bonics durin tan poc. El temps passa,
se’n va sense avisar-te. Quan te n’adones, t’has deixat pel camí els molts
somriures que podies compartir amb una persona. Però no pots tornar enrere, has
d’aprendre a conformar-te recordant els que vas viure.
Finalista de 1r d'ESO
UNA VIDA INESPERADA
La família Prats Quintana es guanyava molt bé la vida. La mare,
Martina Quintana, treballava de dissenyadora de roba, el pare, Jordi Prats, en
canvi, era director d’un banc i l’ única filla que tenien, la Júlia , era una nena de
tretze anys que tenia tot allò que volia.
Així doncs, la família Prats Quintana l’onze d’abril agafa el vol que
els portarà a Bèlgica, però a mig vol quan semblava que tot havia d’anar bé,
l’avió comença a tenir petits problemes tècnics, que provoca que l’avió
s’estavelli en mig de la muntanya.
Totes les notícies informen que no hi ha hagut cap supervivent, però
el que no saben, és que si que n’hi ha hagut, tan sols una, la Júlia Prats , de manera
que ha de començar una nova vida en mig de la natura.
Al cap de vint anys uns escaladors americans la descobreixen i
decideixen acompanyar-la a la ciutat perquè torni a viure tal i com havia
viscut abans de l’accident.
Al cap de mig any la
Júlia no s’acaba d’adaptar, no hi acaba d’estar còmode i decideix
tornar a viure al mig de la natura, tal i com havia fet els últims vint anys.
Maria Oliver Casademont 1r C
Finalista
Càlam de 3r d'ESO
El blau d’Aigua-Marina
Text a partir del poema Aigua
Marina de J.M. De Sagarra.
No has tingut mai la sensació que
ets feliç, molt feliç, i et vols quedar en aquell moment molt de temps? És una
llàstima que els instants tan màgics i bonics durin tan poc. El temps passa,
se’n va sense avisar-te. Quan te n’adones, t’has deixat pel camí els molts
somriures que podies compartir amb una persona. Però no pots tornar enrere, has
d’aprendre a conformar-te recordant els que vas viure.
Capturar els moments del present és
molt difícil, per això avui he decidit posar paraules a aquells sentiments que vull que perdurin més enllà
del que el meu cos recordi. Necessito escriure allò que voldria que quedés de
tu, en mi.
Vull sentir-me sempre lliure, amb
ales, en aquella cala platejada. Amb tu, i només amb tu. Quin sentit tindria si
no? Tornar a encendre el foc que vibra, llegir el mateix llibre antic, saber
que no tenim enemics. Et recordes com miràvem les estrelles? Un vent fresc ens
feia estimar aquell moment. Que no s’acabi, que no s’acabi mai, em continuo
repetint dins meu.
El color del mar tenyeix el record
d’aquells instants, i el record, és l’únic de tu que guardo en mi. Però jo sé
que el mar té milions de blaus diferents, un blau per cada vivència, un blau
per cada benvinguda, un blau per cada
pèrdua.
Encara que ja hagis marxat per
sempre, el teu blau quedarà enmig de tots els altres, el teu blau transparent,
com un amor d’aigua-marina.
Elisabet Pareta. 3r A.
Elisabet Pareta. 3r A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada