1r ESO. FRASE FETA, 15a feina

Busca (a WEERAS o al blog unapiladerecursosdellengua -a Lèxic, en trobaràs-) una frase feta; defineix-la, escriu-ne un exemple d'ús i il·lustra-la.

Cartes d'amor. Premis del Concurs literari de Sant Jordi 2013 de l'Institut Montgrí

CATEGORIA 1R ESO.

1R PREMI- CARLA CONDE. 1RB

2N PREMI- CARLA PÉREZ. 1RA

CATEGORIA 2N ESO.

1R PREMI- ESTER PAGÈS

2N PREMI- MARC MIÀS

3R PREMI- ALEIX PUJOL

CATEGORIA 3R ESO.

1R PREMI- JUDIT GRUAS

2N PREMI- MIREIA GIOL

3R PREMI- HANAN ABDELLAOUI

CATEGORIA 4T ESO.

1R PREMI- DESERT

2N PREMI- KHADIJA OUKOUIS.

CATEGORIA BATX.

1R PREMI- MARTA BOSCH.

2N PREMI- PAU RIBAS.

3R PREMI- LAIA PALMA.

Carla Conde de 1r B

                                                                                París, 28 d'agost de 2012

Vull agrair-te una vegada més els segons, els minuts, els dies, els mesos i els anys que hem compartit, per les coses belles i les menys belles que hem viscut, per tot el meravellós, més que res, per totes les coses que han succeït en la nostra estranya relació... Vull donar-te a entendre que jo et desitjo... Que jo t'estimo com a ningú... Simplement, perquè mai havia arribar a sentir tants sentiments en un... Les ganes de tenir-te amb mi, i poder-te sentir... D'abraçar-te, cuidar-te i estimar-te. Un sentiment indescriptible, que molt pocs arriben a sentir, però per sort, tu i jo... Tu i jo som capaços de poder-lo dominar entre nosaltres... La teva olor, els teus petons, el teu fi, detallat i perfecte rastre. El teu valor, el teu esforç, la teva gratitud... Totes aquestes causes són degudes, a l'amor que arribo jo a sentir per tu. Diria que m'he enamorat. M'he enamorat de debò. Perquè diuen que una persona s'enamora quan troba a la persona perfecta. Però jo no t'he trobat, que jo recordi; en cap moment t'he cercat. Potser, tu vas arribar a pensar que lo nostre seria un conte de fades sens final, o potser no... Però tot el que comença, acaba... Per mala sort, o no.. No ho sé. No et diré, com en tots els contes d'amor, que jo tornaré per tu, més que res, perquè no és veritat... Només et puc demanar, que no m'oblidis, jo mai t'oblidaré... Ho sento, lo nostre no pot ser. Potser podria insinuar-t'ho, mig dir-t'ho, fer-ho de mica en mica... Però em sembla que el millor és deixar-te de manera decidida. A la majoria de relacions, quan s'acaben, l'un busca defectes a l'altre, com si calgués l'excusa de fer algun retret o de trobar alguna culpabilitat per tenir la valentia de deixar-ho estar. Jo, si vols que et digui la veritat, encara que volgués, em semblaria que no te'n sabria trobar, de defectes. A partir d'ara, sens tu, ja res serà igual, jo mai et deixaré d'estimar, però necessito pensar, he de reflexionar i només ho puc fer si me'n vaig d'aquí. Si me'n vaig lluny, ben lluny... Perquè l'únic que desitjo ara és aclarir-me, trobar-me a mi mateixa... I sí... Això és un comiat... Un adéu ple d'amor, d'enyorança, de rancor...

Diuen... Que l'amor, quan és de debò, no té ni continents, ni fronteres. Si així és, jo sabré... Jo sabré segur que tu ets per a mi, i jo per a tu. Llavors, em penediré dels meus actes, però ara no hi ha cosa humana que m'aturi. La decisió ja està presa...

T'ESTIMO.

Carla Pérez

                                                       Torroella de Montgrí, 10 d’abril del 2013

Mama,

T’escric aquestes paraules, per recordar-te que t’estimo molt. Perquè últimament estic una mica insuportable, ja que em faig gran, i a vegades m’agradaria tornar a ser petita, per poder reviure a viure tots i cada un dels moments al teu costat. Que des del primer dia de la meva existència que t’adoro. Fins i tot ara, abans d’anar a dormir, necessito una abraçada teva. Em dóna força per lluitar contra els malsons de la nit. Perquè per moltes vegades que no ens posem d’acord i potser fins i tot discutim, esgotant, amb la meva tossuderia la teva paciència i finalment acabant amb un càstig, o amb una de les teves ordres ja innegociables, sé que m’estimes, i que també em necessites tant com jo a tu. Per moltes vegades que et digui que no, sàpigues que t’estimo com a ningú en aquest món. Senzillament necessitem estar juntes en aquest camí amb giravolts que té la vida. Però, segueix, si caic, quan arribis al final espera’m. Encara no he crescut, deixa’m gaudir com ho vas fer tu. Si vols, vine al meu ritme, al meu costat, seria bonic caminar juntes de la mà... M’agradaria recordar-te que no només t’estimo tal i com ets, sinó que t’estimo per com em fas sentir quan sóc al teu costat... Per tant, no t'allunyis.

P.D: T’estimo, mama.

1r PREMI CARTES D'AMOR, ALUMNES 2n ESO

AUTORA: Ester Pagès i Fontanella

                                                                            Hamburg, 3 d’abril de 2013

No sé si començar amb un estimat o dir-te un simple hola, Dan.

Sé que no és el millor moment per escriure’t, que no estem en les circumstàncies adequades, ni per a tu ni per a mi.

Les coses no han anat tal i com ens haguessin agradat, però necessito explicar-te per què vaig marxar de cop de la teva vida, sense avisar-te, sense dir-te un últim adéu, un últim petó, sense acomiadar-me de tu...

No pateixis per mi, Dan, he rebut tots els missatges que m’has enviat durant aquestes dues setmanes, però no tenia prou forces per contestar-te’ls. Perdona’m un altre cop per no haver-te dit res, ja t’he dit per què, però vull disculpar-me, i si t’ho haig de dir mil cops, ho faré, però si us plau perdona’m...

Per mi també ha estat dur deixar tot el que hem passat junts durant aquest últim any, però vaig sentir que si agafava l’avió cap a Hamburg sense dir-te res, sense acomiadar-me, ens seria més fàcil a tots dos. Abans de pujar a l’avió, vaig sentir que havia d’explicar-te tot això, però estava massa atabalada i m’hagués deixat coses, moltes coses que des de fa dies, t’haig de dir:

Fa dos mesos, els meus pares em van dir que havíem d’anar a viure a Hamburg, on viuen els meus avis. En aquell moment no volia dir-te res, feia casi un any que estàvem junts i no volia destrossar-ho. T’estimava massa i no volia espatllar-te l’últim mes que passaríem junts. Volia que tot fos com sempre i no viure en un comiat permanent fins que arribés el moment de marxar.

Et continuo estimant, Dan, moltíssim. Has estat la persona que m’ha marcat més durant aquest últims anys, la més especial, per la que m’hagués jugat la vida si hagués estat necessari. M’has ensenyat moltes coses i hem anat aprenent l’un de l’altre, i t’ho agraeixo molt.

Ens coneixem des de fa cinc anys i em vaig enamorar de tu des del primer cop que vam parlar. Però crec que ja que el destí ha decidit separar-nos, li hem de fer cas. Estic segura que ens tornarem a trobar, seguríssima.

Ara mateix, només vull recordar els bons moments que vàrem passar junts, simplement eren moments genials, bonics, especials, intensos. Només pel simple fet que hi fossis tu, per a mi, ja era perfecte.

M'acomiado, Dan. Crec que finalment s’ha acabat tot entre nosaltres dos, no hi ha marxa enrere. No ho fem més difícil del que se’ns està fent, ha arribat el moment de passar pàgina. Tard o d’hora s’havia de trencar el lligam que teníem tu i jo. Et desitjo el millor, Dan...

La teva estimada, Alice.

PD: T’estimo

 2n PREMI  CARTES D’AMOR, ALUMNES 2n ESO

AUTOR: Marc Miàs i Milan

Estimada Mama,

Hi ha tantes coses que et voldria dir, tantes, que no crec que en aquesta carta pugui dir-te-les totes. Com tampoc puc mostrar-te tot el meu amor.

Sé que pots veure’m des d’ allà dalt, des d’aquell cel tan blau, clar i pur. Cada dia el miro i penso en tu, en com seria el teu somriure, el teu rostre, la teva mirada, els teus ulls, que només puc recordar-los per fotografies.

Sempre m’han dit que cada una de les estrelles que brillen allà dalt del cel, són persones estimades de tothom, que per desgràcia ja no són amb nosaltres, i que l’estrella que més brilla ets tu. A vegades surto a mitjana nit a observar el cel i et veig, i em fa l’efecte que tu també em veus.

Me n’adono que la gent no valora el que tenen, una sort que jo per desgràcia no tinc, que és tenir l’amor d’una mare. Les tracten malament, les insulten, les maltracten psicològicament, i no s’adonen de la sort que tenen.

Mama, sé que em protegeixes, que cuides de mi, de la meva germana, i de tota la família. Et trobo a faltar, sento que em falta un tros de la meva ànima.

Potser , no em porto com m’he de portar, i sé que no estaries orgullosa de mi, però estic intentat canviar. També sé que hi ha altres coses que et farien estar orgullosa, com per exemple el meu amor per tu.

M’agradaria que estiguessis al meu costat en moments especials, com per exemple, quan vaig aprendre a dir la meva primera paraula, quan vaig donar el meu primer pas, quan vaig aprendre a anar amb bicicleta o en moments especials que encara no han arribat, per exemple, el dia del meu casament, que entraries per la porta de l’església agafada del meu braç, i et sentiries orgullosa de mi.

M’agradaria haver pogut conèixer-te més i haver pogut compartir una vida amb tu, però el destí es capritxós i mai saps el que t’espera. Et dono les gracies per haver-me donat la vida, encara que tu no hi siguis, però mentre tingui el teu record present al meu cor, sempre estaràs amb nosaltres.

El teu nen, que t’estima amb tot el cor.

Un petó.

Fins sempre, mama.

Marc

Neus Pagès Vilà

RECORDS...

Recordo el teu alè, calent i humit, ple de sentiments positius, que em xiuxiuejaves paraules tendres i plenes d’amor a l’orella, aquells moments... Aquells moments eren els meus preferits. Quan ens miràvem als ulls, fixament, sense dir-nos res, però alhora dient-nos-ho tot. Sense res que ens molestés, ni un soroll, només la teva respiració i el batec del meu cor.

Em vaig enamorar d’uns ulls únics en el món, uns ulls serens, sense cap maldat, del color de la mel i l’or barrejats. Eren perfectes, inigualables. Quan estaves contents espurnejaven, però per contra, quan estaves trist s’empetitien, canviaven de color, fins una tonalitat gairebé grisa, sense vida. El més difícil era tornar a encendra la guspira, aquella guspira que retornés la felicitat pròpia en tu. Aquella alegria la qual encomanes a tots el que t’envolten, es trobessin en l’estat que es trobessin, no hagués pogut viure sense ella.

M’encantava aquell somriure lluent que se’t dibuixava a la cara sempre que es presentava l’ocasió. Amb aquelles dents que al cap de molt de temps de quedar tapades per claus i ferros finalment van quedar perfectes, blanques com la neu i perfectament alineades. Aquella boca tant perfecta era la mateixa que feia aquells petons tan tous i carinyosos. Aquells petons als quals era addicta. Els trobo a faltar.

Ara ja no hi ets, no se que faré sense tu. No sóc capaç de fer res sens pensar amb tu... Des de que no hi ets s’ha format un espai buit molt gran a la meva vida que no sé si es tornarà a omplir mai més.

PD: Potser no estaràs al meu costat, però sempre et portaré al cor.

1r premi de 3r d'ESO: Judit Gruas

Bon dia amic,

Amic, si se’n pot dir així, o desconegut potser, vés a saber, amic perdut, guardat en un racó en el calaix de l’amor. Què n’és de tu? On t’has amagat? Camines sol? Segueixes acompanyat?

Tenies raó, tenies raó quan deies que m’equivocava, quan tu sabies que jo no creia en l’amor. I vas deixar-me marxar. Quan jo corria, perduda ,enmig del món, i tu, emplenaves tots el forats dels dubtes, de la por, del desconcert davant el desconegut, eres el motor dels meus somriures, de tot el que un pot demanar, ho tenia tot. Tenia afecte, pau, amor, amistat, consells, i tranquil·litat de tant en tant, tenia vida, tenia una persona amb qui confiar i parlar sense manies. 

Però jo necessitava més, necessitava córrer fins a ofegar-me i caure a terra, volia volar fins a caure perduda enmig del mar i arribar a la costa mig morta, volia veure-ho tot  i conèixer de tot, ho necessitava com l’aire que respirava i per això vaig prendre aquella decisió, dura i pesant, agafada de la mà de tantes coses que es van esborrar, que van volar fins a caure, oblidades enmig del mar i sense arribar mai a la costa.

Mai he pogut oblidar la teva cara, com somreia al veure com ens estimàvem, com somreia convençut que arribaríem lluny, i com, en l’últim moment de la nostra vida, suplicant que em quedes amb tu, que m’equivocava, que estàvem destinats a estar junts, i  jo, amb els ulls plorosos, i la veu ferma, vaig marxar sense ni girar-me, tremolant ,amb un vague sentiment de fer malament, d’equivocar-me, vaig deixar la meva vida trepitjada en un racó. La vida que des del dia que la vaig abandonar l’he volgut tornar a tenir amb mi.

Vaig tenir el que creia que volia, i, com tot  es va acabar i em vaig quedar sense res. Aquest és el punt de la història en què vaig veure que et necessitava més del que mai m’havia imaginat. Van passar els dies, i els mesos i els anys, va passar-me per la ment de venir-te a buscar, de localitzar-te o de trucar al número que des de sempre m’havia sabut de memòria o venir-te a buscar... però com deus haver vist, mai vaig arribar a fer el pas. Vaig quedar-me asseguda esperant algun senyal, un gest insignificant que em donés la corda que necessitava per tirar endavant.

Et semblarà estrany, però l’altre dia ens vam veure, o almenys jo et vaig veure. Caminaves agafat de la mà d’una dona bonica i una nena amb el teu somriure. Tenies un pas lent i mirant els teus ulls vaig saber que mai més tornaria al teu costat, va ser com si tot l’univers s’hagués posat d’acord, com si el destí de la vida m’hagués portat allà, per veure’t passar i adonar-me que tu potser mai més havies pensat amb mi, la teva vida sense mi havia seguit, i mai més havies sigut infeliç per culpa meva.

Desitjaria de tot cor que els meus raonaments fossin certs, i que tu, fossis tan feliç com aparentes, però si he de ser sincera et diria que crec que m’equivoco; massa vegades no som el que aparentem, i massa  vegades ens equivoquem en intentar endevinar la vida dels qui ens envolten. Com puc saber si algunes nits no penses en mi? Tinc un enorme impuls d’aixecar-me d’aquest banc des d'on et veig cada dia entrar a la feina i plantar-me davant teu amb un petit saltiró, vull veure com somrius i m’abraces com si fos la fi del món. I junts puguem tenir la vida que sempre hem volgut tenir.

Però de veritat sé que mai tindré la corda per fer cas a aquest pressentiment,  que em quedaré asseguda en aquest trist banc preferint estar sense tu i deixant que tu et conformis amb la teva felicitat basada en la tranquil·litat. Una felicitat sencera junts segurament no ens la mereixem. Potser és millor així, tal com deu estar escrit, tu a la teva i jo a la meva, els dos per camins diferents, amb vides diferents. Tens una dona perfecte i una filla que t’estima, deus pensar que en tens prou amb això, que és tot el que pots demanar, que ets feliç. Però tu no saps com hagués sigut la nostra vida junts, tu no saps què és la felicitat completa amb mi, per fi es complirien tots els somnis que es van quedar esperant.

No, no pot ser, és impossible, sé com sóc, i se qui sóc, , no penso arriscar-me a una mala reacció, que em rebutgis de mala manera i em deixis amb el cor encongit, és millor així. Jo mai no sabré si tu segueixes estimant-me. Recordes quan discutíem sobre que volia dir estimar? Jo deia que era un sentiment i tu deies que no servia de res sentir-ho si no ho demostraves amb fets, no s’esborren les teves paraules repetint que si t’estimava tant per què et deixava. Però prefereixo imaginar-me que seguim sent els d’abans, que no pas venir-te a veure i comprovar que és el contrari, que les coses igual que les persones canvien, som vells i ja mai més tornarem en aquella vida perfecte, ho faig per tu vida meva, ho faig per tu, per res del món voldria que patissis un altre cop, em vaig prometre que mai et tornaria a fer mal.

I ara, que s’acaba aquesta carta, la cremaré i deixaré que les seves cendres volin fins a desaparèixer, igual que totes les paraules escrites s’esborraran, la nostra o meva oportunitat de recuperar la meva vida també, i quedaran suspeses en l’aire fins al final dels temps. 

T’estimo amor meu, t’estimo per sempre. 

2n premi de 3r d'ESO: Hanan Abdellaoui Boussatta

                                                              Portofino, Itàlia 22 d’agost del 2015

Estimat Dan:

Sé que ha passat molt de temps. I sé que no t’esperaves això. Però, ara, amb una tassa de xocolata desfeta i contemplant les precioses costes de Portofino, penso en tu i com t’agradava seure a la vora de les escales i tocar la guitarra. Recordo també com tenies el costum d’elevar d’una manera graciosa les celles quan t’explicava alguna ocurrència meva. Recordo com t’escapaves a passejar pel caminet de sorra i com et paraves al mirador a contemplar aquelles magnífiques vistes. Són aquells petits detalls els que encara floten dins la meva ment obligant-me a recordar-te.

Potser em penedeixo d’haver-te deixat escapar, però segueixo pensant que va ser el millor. Pels dos, és clar. He tornat aquest estiu per visitar els meus avis, tot i que també amb la petita esperança de topar amb tu. Però sé que ets a Anglaterra, possiblement en aquests moments, gaudint d’un te. Saps que m’encanta el te anglès? Sí, crec que t’ho vaig repetir moltes vegades; el dia següent em vas portar a un cafè d’aquells tan refinats que quasi m’avergonyia de la roba que portava.

Et preguntaràs per què t’he volgut fer aquesta carta. O potser no. No ho sé. En fi, passejar per Portofino i les seves belles costes i recordar tots aquells moments amb tu, em fa sentir una tristesa incontenible.

Recordo que et vaig dir una vegada que creia en tu. I segueixo creient en tu, perquè a tu i a mi ens va unir alguna cosa molt forta. No ho has sentit mai? Jo sí. Sentia que cada alè que deixaves anar recorria un curt camí fins arribar al meu cor i m'enamorava un trosset més. Cada somriure que em dedicaves, sentia els meus llavis corbar-se, agafant forma inconscientment. Cada vegada que unies la teva mà amb la meva, sentia que encaixaven a la perfecció. Cada vegada que alçaves la mà per atrapar la meva galta, sentia la suau pell dels teus dits recórrer-la acariciant-me. O quan m’abraçaves, sempre deies que els meus cabells et recordaven l’olor de la vainilla. M’encantava que m’abracessis, sentia una calidesa tan reconfortant. M’encantava quan em besaves. Quan sentia el teu alè xocar contra el meu, quan sentia els teus llavis posar-se sobre els meus, tan elegants, i em besaves, tendre i apassionat. El sabor dels teus llavis és únic.

Tot això em fa sentir una lleugera consternació. A vegades em ve a la ment una vaga idea del que pots estar fent. He agafat com un costum imaginar-me la vida dels altres, sobretot la teva. T’imagino viatjant pel món, aprenent noves cultures amb la teva apreciada guitarra. Adorava el so d’aquell instrument. Han passat mesos i, sincerament, començo a oblidar petites coses, coses que creia que recordaria. El so de la teva veu ja no sona tan clara en la meva ment, i ara he de pensar-m’ho dues vegades abans de dir de quin color són els teus ulls. I em sento fatal, perquè vaig prometre’m que mai no t’oblidaria.

Potser aquesta carta és més per mi que per tu. Potser és una manera de refrescar la memòria. I això m’ha ajudat a fer-me veure quantes vegades m’he mentit. Però he arribat a la conclusió que la ignorància és la felicitat. Que no puc estar-me tota la vida culpant-me. Em refereixo que no tinc la necessitat de mentir-me ni veure problemes on no hi son. Ignoraré qualsevol acte o pensament negatiu, però, a tu no. No ignoraré les vegades que has passat per la meva ment com un raig ple d’energia, il·luminant fins l’últim racó del meu cor pintat de blanc i negre. Ets lluny, però sóc feliç. Sóc feliç perquè sé que el que hem tingut ha funcionat, tot i la distància.

Saps que ets l’amor de la meva vida? Saps que les cançons i els poemes els llegeixo amb la teva veu ressonant en la meva ment? Saps que t’estimo? Doncs ara, aquí, amb una tassa de xocolata desfeta i contemplant les precioses costes de Portofino, em pregunto quan serà la pròxima vegada que et vegi.

T’estima,

Lisi.

  

Raquel Sellés, 4rt A

                                                                                          7 de maig de 1858

Estimat John,

Els dies lluny de tu es fan eterns i lents com la caiguda de les fulles brunes a la tardor.

Ara puc apreciar la felicitat que em porta poder estar al teu costat. Donaria el que fos per ser amb tu i poder sentir una carícia teva o un sospir durant un instant, efímer, perquè així passa el temps quan estem junts, tan ràpid... i tan lent a la vegada.

El teu somriure fa que el món deixi de girar, que tot s’aturi i tot desaparegui i només quedem tu i jo, i potser el cant dels ocells que desperten només per veure’t.

El meu cor s’accelera al pensar en el moment de tornar-te a veure. Quan arribi seré teva per sempre més i tu seràs meu, serem una sola persona.

Demanaré el perdó diví per la deshonra que portaré al meu pare i la pena que duré al noi que ha escollit i que espera per unir-se amb mi a l’altar. Però no puc lligar la meva vida a una persona que no duu el meu cor, perquè el tens tu. Déu sap que ell és un gran noi que no mereix passar per això, però tu ets l’únic que podré estimar com estimo.

I amb gust pagaré aquesta pena. Com a penyora, la culpabilitat. Si això significa poder passar la resta de la meva vida al teu costat.

Fugirem. Tu i jo i ningú més, només el cant dels ocells que acompanyarà la nostra felicitat i tu somriuràs.

T’esperaré al balcó de la finestra, al meu dormitori. Impacient, et rebré amb un dolç petó i marxarem, només tu i jo. Amor meu, el món és nostre.

Sempre teva,

Julieta

PD: mai plou eternament.

  

Ànnia Valero, 4rt A

Estimat meu,

Sé que molt cops et dic t'estimo, i sé que tu ho saps, però què millor que escriure una carta perquè la puguis llegir quan em necessitis?
Si et sents sol, et sents malament, avorrit, o simplement em necessitaries en aquell moment, llegeix-la, les paraules estan tretes des del fons del meu cor.

Fa ja quatre anys que ens coneixem, i sempre hem sigut molt bons amics. Hem passat moltes coses junts, hem rigut per coses sense sentit, hem plorat perquè si, i hem fet tantes bogeries que és impossible anomenar-les totes. Aquests moments han sigut tan especials, que finalment vam decidir començar una història junts, en parella.

El principi va ser complicat, teníem tanta vergonya que no ens podíem mirar ni als ulls, i anar agafats de les mans ja ni t'explico el que ens costava! Però el temps ho cura tot, ho això diuen, i com a mínim a nosaltres ens va servir molt. Ens vam començar a agafar de les mans, les nostres mirades sempre estaven una sobre l'altra, fins i tot ens vam començar a besar. A poc a poc vam començar a formar el nostre món.

Va començar tot a ser com un conte de fades, quedàvem a la platja, i mentre marxava el sol corríem descalços per la sorra humida que les petites ones del mar havien deixat.

I recordes els dies que vam anar a Pedraforca amb la família i els gossos? de cop, van aparèixer un grup de vaques, i els gossos van sortir darrera d'elles corrent i nosaltres perseguint-los, fins que jo no us vaig poder seguir i em vaig veure perduda per aquella immensa muntanya. Per sort, tu te'n vas adonar de seguida i em vas cercar fins trobar-me.

Sempre m'havia fet por pensar en un futur on encara el present no estava clar, però tinc tant clar ara mateix el que vull: vull viure al teu costat, vull viure totes les petites i grans aventures que ens té preparada aquesta vida, i vull veure fins l'ultim racó d'aquest món amb tu. Vull formar una família, on tots ens estimem com tu i jo, vull viure intensament aquesta oportunitat que la vida m'ha regalat.

Sé que hi ha molts “vull” però en veritat el que et vull dir, és que no marxis del meu costat, que mai m'oblidis passi el que passi, i que si m'estimes de veritat, jo et puc fer molt feliç.

Sempre teva,

Ànnia.

PD: Només és el principi d'una gran història.

  

Aniol Alabau Serra

                    Carta d'en Pere a la Laura

Estimada Laura,

Moltes són les hores que hem pogut passar junts conversant al menjador amb la Teresa, durant les quals he pogut comprovar les teves moltes virtuts. Però avui no t'escric per lloar-les, com molts altres dies he fet, sinó per dir-te que ja no puc més. No em puc conformar sols amb veure't allà asseguda en aquella butaca de pell sota les orelles atentes de la teva cunyada intransigent.

Aquí, no podem tenir ni un moment per nosaltres sols sense la mirada d'aquells que no entenen el nostre amor. Se'n parla per tot el poble i tu saps que això no ens convé a cap dels dos. En Tomàs no ho pot suportar i farà el possible per evitar-ho, deixant-te tancada a casa o portant a terme qualsevol altra de les seves absurdes idees. Sé que la Teresa també et vol mal, i que intentarà de totes les maneres que en Tomàs et castigui i l'ajudarà en tot el que sigui possible per fer-te mal.

La Teresa no t'ha pogut acceptar des del dia que vas arribar a Comarquinal, tu ets més jove i més bella que ella, i li has passat al davant...

Per això et demano que t'escapis, que ens escapem, que fugim d'aquesta ciutat corrompuda per la boira, i que marxem fins a París, on el nostre amor podrà ésser fet realitat. En una ciutat moderna, on tu podràs trobar tots els vestits bonics i les joies que sempre t'han agradat, on ningú t'assenyalarà ni et jutjarà pel que facis o pel que hagis pogut fer, on podrem gaudir de la millor cultura moderna, escoltar les músiques més actuals, veure els museus més moderns. I sobretot, on podrem viure tranquils sense haver-nos d'amagar de res i sense haver de mantenir aquest secret, aquesta mentida.

Entenc que el que t'he dit et pugui sobtar, però penso que és l'única manera de poder sortir d'aquesta fosca ciutat i d'aquestes males llengües que hi habiten. Esperaré la teva resposta encara que no hagi d'arribar mai.

Sempre teu,

Pere

Aquesta carta d'Aniol Alabau de 2ⁿ de Batxillerat està en veu d'un dels principals personatges de Laura a la ciutat dels sants, en Pere Gifreda.

Laura a la ciutat dels sants és una novel·la escrita l’any 1931 per l’escriptor català Miquel Llor. L’obra està arrelada al realisme i al modernisme, però ja té trets de la novel·la dels anys 30, més influïda per Freud i altres autors moderns. Ambientada a Vic, narra el viatge iniciàtic de Laura i el seu desenvolupament com a persona. Casada amb un home que no la satisfa de cap manera, creu que s'enamora de Pere Gifreda, però al final el seu amor no arriba a bon port: ¿per què?

Llegiu-la que us agradarà.

Totes les cartes d'amor són ridícules

Totes les cartes d’amor són

 ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin

 ridícules.

També, al meu temps, vaig escriure cartes d’amor
com totes,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, al capdavall,
només els que no han escrit mai cartes d’amor
sí que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules).


- Alvaro Campos – (pseudònim: Fernando Pessoa)

1r ESO. Cartes d'amor, 14a feina

Escriu una carta d'amor. Si vols, pots presentar-la al concurs literari de Sant Jordi de l'institut.

1r ESO. L'entrevista temàtica, 13a feina

Pensa i escriu deu preguntes que podries fer a alguna persona coneguda teva (pot ser un avi o àvia, pares, altres familiars, veïns …) sobre un tema concret, per exemple: com és la seva feina, com era l’escola a la qual va anar, com es divertien en la seva infància o joventut, com recorda el seu festeig o el vostre naixement, un viatge diferent,  el poble on vivien, una festa que no es celebra …
Fes-ho en un WORD/OFFICE o a la llibreta, que hauràs de presentar el primer dia de classe després de vacances.
No oblidis el títol, subtítol, perfil...

1r ESO. L'ENTREVISTA FANTÀSTICA (2), 12a feina

 L’ENTREVISTA fantàstica A UN PERSONATGE HISTÒRIC (MORT)

Imagineu que teniu la possibilitat de fer una entrevista a un personatge HISTÒRIC (Napoleó, Kennedy, Cristòbal Colom, Marylin Monroe...): què li preguntaríeu?, què creieu que us respondria?

1        Escriu un TÍTOL i un SUBTÍTOL.

2        Perfil/introducció del personatge (3-4 línies)

3        5 preguntes i 5  respostes 

4        Característiques formals:  lletra de les preguntes ha de ser diferent de les respostes i a la línia següent, possible foto amb peu de foto/comentari.

5        Passeu sempre el corrector del processador de textos i aneu a www.elcorrector.cat

6        Pengeu-la al vostre BLOG.